Ciutat de Santa Eulalia (Guatemala).
Un dels epicentres de la resistència indígena contra les activitats d’empreses hidroelèctriques i mineres, a la que castiguen amb diferents estratègies com són els talls de llum a les zones en resistència, més presencia militar i criminalització de liders i lidereses comunitàries.
Reyna Mateo, van assassinar el seu marit i sobre ella es va emetre una ordre de recerca i captura (Guatemala).
El 2013, el marit de la Reyna Mateo, del cantó San Miguelito de Santa Eulalia, va ser segrestat, torturat i assassinat per coordinar la resposta de les comunitats afectades del projecte de la Hidroelèctrica Santa Eulalia de Barillas. A partir d’aquest moment, se li va emetre una ordre de recerca i captura i va haver de fugir de la seva comunitat. L’ordre no tenia cap mena de fonament legal, com passa a gairebé totes les ordres de captura de líders i lidereses comunitàries, i l’any passat, després de molta lluita, l’hi van retirar. Avui dia, les activitats de la hidroelèctrica i la minera estan parades, però no han marxat del territori, perquè continuen tenint la llicència d’explotació.
Hermelinda Simón, directora de l’Associació de Mujeres Aq’abal, ha fet front a diverses ordres de recerca i captura (Guatemala).
L’Hermelinda va escollir anar a un lloc sagrat en la cosmovisió maia, el salt d’aigua de Santa Eulàlia, on va fer una ofrena amb flors. Li han emès unes quantes ordres de recerca i captura a partir del 2012, atès que és la representant legal de l’associació Mujeres Aq’abal, molt activa contra les violències que pateixen les dones. Va decidir prendre part dels processos de defensa del territori indígena davant les greus violacions als drets individuals i col·lectius comesos pel govern de Guatemala i les empreses extractives. Davant del posicionament decidit de les comunitats, les organitzacions i lideratges com el de l’Hermelinda, les empreses transnacionals, amb el beneplàcit del govern, han criminalitzat, judicialitzat, i vulnerabilitzat a la població, especialment les dones i nenes. A l’Associació Mujeres Aq’abal, set de les integrants han tingut ordres de captura i cinc més tenen els seus companys o marits a la presó com a presos polítics.
Ritual d’ofrena de flors al lloc sagrat del salt de Santa Eulàlia
En la cosmovisió maia, igual que en altres pobles indígenes mesoamericans, el vincle i la unió amb la natura és intrínsec al dia a dia de les persones, relació sense la qual no és possible entendre la seva lluita sense fissures contra les activitats de les empreses hidroelèctriques i mineres. Sovint van al salt de Santa Eulàlia, on ofrenen flors a l’aigua guaridora
Riu Q’amb’alam, contaminat, a Barillas (Guatemala)
Un dels efectes negatius sobre el territori que causa l’activitat de les empreses extractives mineres és la contaminació dels rius. Les mineres obtenen l’energia per la seva activitat a través de les hidroelèctriques, raó per la qual les dues menes d’empreses van associades.
Ana Francisca Juan Pascual, nits i dies fent torns (Guatemala)
L’Ana Francisca va ser molt activa per aconseguir parar les activitats de la Hidroelèctrica Santa Cruz. Explica, orgullosa, que quan van entrar les màquines, van fer torns no solament de dia sinó també de nit, perquè l’empresa treballava de nit, i van bloquejar els camins amb grans pedres i arbres talats. Però amb l’arribada de la policia i els militars, va començar la persecució als líders i lidereses comunitàries, i moltes van haver de marxar i amagar-se.
L’Ana Francisca assenyala que les lleis guatemalenques faciliten la concessió de l’explotació de les conques hidrològiques, del sòl i el subsol sense tenir en compte l’impacte negatiu en el territori i en les persones que hi viuen, com passa amb l’empresa transnacional gallega Ecoener Hidralia / Hidro Santa Cruz o amb l’empresa italiana ENEL amb el projecte hídric Sant Luís, a Santa Eulalia.
Maria Cristina Bernabé, lluita per unes comunitats lliures de violència institucional (Guatemala).
La Maria Cristina va voler posar davant d’una excavadora abandonada per la Hidroelèctrica Santa Cruz després d’haver d’aturar les seves activitats a la zona el 2012, arran de la resistència comunitària. La Maria Cristina explica que el 2013 van aconseguir fer fora de Barillas (capçalera municipal) tant la policia i els militars com el jutge de pau, ja que les institucions a les quals representaven estaven només defensant els drets de la hidroelèctrica en lloc dels de la comunitat. Avui dia, a Barillas encara no hi ha presència d’aquestes institucions públiques i la seguretat és autogestionada comunitàriament.
Josefa Pascual, sòcia fundadora de Mujeres Aq’abal, defensa una visió interseccional sobre les violències que colpejen a les dones (Guatemala)
La Josefa va voler posar davant d’un camió abandonat de la Hidroelèctrica de Barilllas. L’entrada d’aquesta mena d’empreses als territoris és gràcies a l’increment de la militarització a la zona, per protegir els interessos de les transnacionals. Aquest fet va comportar un gran augment de violència cap a les dones a Barillas, tant per part dels treballadors de l’extractiva com per part dels militars. La Josefa dona suport a aquelles que s’enfronten a violències físiques, psicològiques, sexuals, econòmiques i estructurals. Explica: “a vegades no ens deixen anar a les capacitacions… Però les que tenim marits ja no els demanem permís per venir. Això és part de la formació que donem i rebem”.
Camió abandonat pel tancament de la hidroelèctrica Ecoener Santa Cruz (Guatemala)
Després de vuit anys de resistència indígena i conflicte, l’empresa de capital gallec va tancar activitats. El projecte consistia a aprofitar el salt natural d’aigua del riu Q’anbalam, que és un espai cerimonial indígena ancestral. Després del tancament, Ecoener-Hidralia va retirar les acusacions contra trenta líders i lidrereses comunitàries empresonades per delictes que no van cometre.
Ramona Chocón, de la Red de Sanadoras, a Guatemala capital
La Ramona va haver de fugir de la seva comunitat i amagar-se. Els poders fàctics contra els quals ella lluita (l’empresa hidroelèctrica, l’alcaldia, certs mitjans de comunicació afins), van crear rumors falsos sobre ella, i la van assenyalar com col·laboracionista per estar a favor d’un projecte de l’empresa hidroelèctrica. La seva pròpia comunitat li va donar l’esquena. i va haver de fugir i amagar-se en un refugi de l’organització Red de Sanadoras, que protegeix lidereses criminalitzades i dones que han patit violència.
Pascuala Vázquez, membre del Consell d’Ancians de la Cultura Indígena Lenca, coordinadora a COPINH i també darrera guia espiritual del poble lenca (Hondures)
La Pascuala va voler ser fotografiada després d’oficiar una cerimònia d’agraïment per la collita, a prop de la comunitat de Rio Blanco (Hondures). Aquesta comunitat va aconseguir recuperar les seves terres, apropiades per la Hidroelèctrica Río Blanco, gràcies a la resistència coordinada pel Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras (COPINH). La Pascuala és una dona gran i de gran determinació, puntal en la resistència lenca. Especialment preocupada pel manteniment de la identitat del poble lenca, és escoltada i respectada pel seu compromís amb la lluita del seu poble, així com pel seu coneixement de les tradicions ancestrals.
Flors d’una ofrena ritual maia
Tancat i cases dels capatassos de la Hidroelèctrica de Río Blanco (Hondures)
És una hidroelèctrica que avui dia ja no té activitat, després de les mobilitzacions de les comunitats lenques, encapçalades per Berta Càceres, filla de la mateixa comunitat de Río Blanco, i que va ser assassinada el 2016, com també Tomàs García el 2013, just assassinat davant de la tanca d’entrada a la hidroelèctrica.
Tania Ideu, de l’Organitzación Fraternal Negra Hondureña (OFRANEH), lluita per la integració dels drets LGBTI en el context de resistència del poble garífuna (Hondures)
La Tania va posar a la platja de la comunitat de Sambo Creek, on hi ha actualment una lluita contra la posada en marxa d’una hidroelèctrica al riu Cuyamel. A part de la lluita pel territori, la Tania és activa en la integració dels drets del col·lectiu LGBTI garífuna en el marc de la lluita garífuna per la seva identitat i del seu territori. Les persones LGBTI pateixen una discriminació afegida en una societat masclista com la garífuna. La Tania explica que “la lluita pels drets LGBTI és una part de la mateixa lluita pels DDHH”. Any rere any, els assassinats a persones d’aquest col·lectiu no s’aturen, per la impunitat que tenen els assassins i agressors. La influència de l’església catòlica i protestant, molt conservadora al país, encara fa que s’estigmatitzi més aquest col·lectiu.
Karen García, segrestada per un grup narcotraficant (Hondures)
El narcotràfic és molt present a les costes d’Hondures. Un grup narcotraficant va ocupar les terres garífunes de Vallecito per construir una pista d’aterratge d’avionetes. La comunitat s’hi va enfrontar, i va aconseguir recuperar les 1.200 hectàrees de terres després de molta lluita i de suportar el segrest de la Karen i deu persones més. Ella va aconseguir escapar. I els narcotraficants, veient la mobilització de totes les comunitats garífunes de la zona, van desistir i van abandonar la pista d’aterratge. Va ser tota una victòria i van aprendre que, organitzats, poden fer front a usurpacions i abusos. Ara les comunitats han construït un centre comunitari i alguns habitatges, i Vallecito és tot un referent per al poble garífuna perquè demostra que sí que es pot fer front a l’apropiació de les seves terres.
Gloria Castillo, de la comunitat de Nova Armènia, planta cara a les transnacionals del monoconreu de palma africana (Hondures)
La Gloria és davant de casa seva, a Nova Armènia. Aquí viuen famílies que han recuperat les terres inicialment arravatades per la Standard Fruit Company el 1924, i que més tard va vendre en un procés anòmal a un comprador del qual es desconeix la identitat, tot comptant amb el beneplàcit de la municipalitat. La Standard va imposar el monoconreu de palma africana i es va apropiar de terres. Durant molts anys d’intensa lluita, les cabanes dels líders i lidereses comunitàries han estat cremades. La Gloria i la seva família han tornat a construir el seu habitatge i hi han plantat coco, el conreu tradicional a partir del qual gira l’economia i la nutrició garífuna. A la seva cultura, són les dones les encarregades de l’agricultura, i aquesta és una més de les raons per les quals les dones són el blanc de les agressions, amenaces i extorsions dels sicaris.
Carolina Castillo, Presidenta i lideresa de la Comunitat de Nova Armènia (Hondures).
La Carolina ha estat empresonada quatre vegades i té catorze causes judicials a les seves espatlles. S’ha enfrontat davant d’homes armats per no haver volgut marxar del que és el territori ancestral de la seva comunitat. Viu a la seva cabana, sola, sense cap protecció. El 2015 hi van entrar tres vegades grups armats (sicaris), suposadament vinculats a la municipalitat de Juliapa, i van cremar les cabanes i els conreus. Però la Carolina i les altres famílies de Nova Armènia van decidir que no se’n mourien. A ella li han ofert molts diners per marxar, per renunciar a la seva lluita, però ella diu que “els diners s’acaben, però la terra queda, si marxem, què els passarem a les generacions futures?”
Cos-territori
Les cerimònies, les ofrenes a la terra, als rius, als boscos, són un element en comú de la cosmovisió dels pobles indígenes maies, lenques i garífunes. Les dones indígenes parlen del cos-territori com un tot integrat. Expliquen que “si fan mal al meu territori, em fan mal al meu cos. Si agredeixen el meu cos, estan agredint el territori. Es per això que totes les lluites estan connectades”. Des d’una visió decolonial, s’interpreta que el sotmetiment del cos de les dones a qui té el poder està també influït pel fet colonial, ja que és a través del control del seu cos i dels seus territoris com es perpetuen les relacions de poder colonials.